La crònica més difícil ... la del raid de Lleida

Fa dies que m’ho heu demanat, i després de diferents intents i després de deixar passi la cursa de la talaia, per fi m'he decidit.
Començo aquesta crònica just un mes després del darrer raid i des de l’habitació 208 de la clínica perpetuo socorro de Lleida i la publico quan fa just 5 setmanes de l'accident, des de la mateixa habitació.
Que ha passat? Intentaré fer-vos un resum.
La setmana prèvia al raid (finals de maig) va estar intensa. Un constipat em va deixar quasi dos dies al llit i amb febre, la final de la champions i les eleccions a director, entre els altres afers diaris, van convertir la setmana en una setmana dureta i animada però divendres em sento bé, animat i decidim anar al Raid de Lleida (ja ens haviem inscrit abans).
Vaig amb el Quim (cullons!) i en categoria èlit (va parir!). Ja m’ho sé això ... nosaltres anem a fer el nostre raid ;-)
El cas és que el dissabte, Neus, Quim i Xavi cap a Lleida. Truco als meus germans per a que li ensenyin a la Neus com fem els esmorzars allí i li indiquin on tenim el carrer comercial més llarg d’europa ... o del món.
El Quim i jo, sortim amb una orientació a peu urbana. Evidentment ningú dubta que l’orientador és el Quim, i jo darrera i al meu ritme. El Quim, molt inteligenment diu, “Xavi, no apretem, al ritme que queda molt per davant”: Quanta raó! Sino m’ho diu palmo al segon sector.
El segon sector, una orientació a peu per la mitjana on el polen i el pols s’aixecava del terra al passar corrent. Un infern pels alèrgics. Sort que l’orientador retallava metres a cada balissa, i quan començava a fer-se pesat el calor i el polen sortiem d’alli.
Agafem la bici i roadbock fins Alfès. Anem a bon ritme, se’ns junta un altre equip i comencem a veure els equips de davant ... a per ells!
L’orientació perfecta, i arribem a un nou sector BBT-O, ara amb mapa de detall. Som-hi!
Només començar, coincidim tots dos en que el paisatge és preciós i que només per això ja val la pena el raid. La mare que ho va parir! Ni una punyetera ombra a la vista. Només blat segat, tot groc a la vista i un calor sofocant.
Anem bebent constanment per no deshidratar-nos degut a la solanera que ens està agafant. En aquest sector fem la imatge del raid, però el del video no ens veu. Te’n recordes Quim? Si ho volem repetir no ens surt. Ens toquem els manillars i quasi hombro contra hombro parem les dues bicis ... tope hollywood.
Arribem a Montoliu, on toca una altra orientacio urbana. Ens refresquem i sortim a fer-la, jo aquí començo a patir i em costa seguir el ritme (ja rebaixat) del Quim, però quan em diu ... “d’aqui amb bici cap a casa i ens fotem la cargolada”, vaig veure que acabar el raid i acabar-lo en una posició digna (els dos primers objectius meus) eren a les nostres mans ... i estavem en èlit!
Acabem el sector i arribem als patins. Comentem, mentre ens canviem, la jugada i decidim que el millor és que m’agafi a la motxilla del Quim i ell tiri i freni, mentre el desnivell ho permeti, i .... clavada !!! El tio comença a tirar i jo enganxat darrera. De tant en quan em deia ... es que tinc por de clavar-te els pals, però així vam fer el pla, la baixada i quasi tota la pujada. Quin tio ! Com tira!
D’allí bici i més orgullós que un medallista olímpic, anem tots dos xino xano comentant la jugada cap a la meta, a fer les cordes i la cargolada.
Arribem, ens relaxem, comentem la jugada amb la resta dels equips, veiem com pugen de les cordes i un d’ells ens diu. El bandarra no m’ha volgut ajudar i òndia, estic fós. Ara mateix tinc una pàjara.
Li dic, Quim, fés tu la tirolina al revés que diuen que és matadora i jo ja vaig tocat. Diu, vale ! El calor ha passat factura i en aquells moments el cos només ens demana aigua per dins i per fora, frescor i descans.
Dic, som-hi Quim? Ell diu, vinga sí !
Arribem a les cordes i tots dos ens quedem sorpresos en veure com per poc un que baixa la tirolina no pren mal, però ni l’un ni l’latre diu res. Jo m’autoconvenço de que ja saben el que es fan, que ho tenen controlat, i tot seguit faig el primer ràpel. D’allí vaig a una via on m’asseguren, em munten la corda, em diuen aixeca les mans, lliguen i deslliguen i em diuen ... amunt !
Pujo la via i noto com el que m’assegura no em perd de vista i en els moments delicats tiba de la corda. Acabo la via més tranquil i em baixen.
Mentre fa el ràpel el Quim jo m’espero a que m’assegurin per fer l’ultim ascens, ara per una escala flexible. Mentre estic allí veig quelcom que no m’agrada, però penso, va... que només queda això i anem a dinar.
M’asseguren, em munten el sistema de seguretat i em tornen a dir, ja estàs assegurat, amunt !
Començo a pujar i al poc veig que això serà dur. Sento al Quim que em diu “tira de cames i no de braços”, ho faig i certament és més portable. Estic cansat i suposo que des de baix controlen el meus ascens i em tranquilitza pensar que si no diuen rés és que el que teòricament supervisa el meus ascensho veu tot correcte (tot i que potser no era ben bé així). Arribo a l’altura del palet on està el que controla l’escala i les dues tirolines, vaig tocat, tinc calor, estic suat i li dic al del palet ... assegura’m!
Em diu, et falten dos esglaons. Miro a munt i és cert, m’en falten dos. Vinga va, els pujo i arribo a tocar el sostre del rocodrom, i allí li torno a dir, ara ja més contundent. “Tio, vaig tocat, assegura’m que ara ja arribes!”
Ell em diu, agafat a aquella corda que t’agafaré millor. Miro amunt i la veig a més de mig metre. Ho intento, però l’escala es doblega per tot arreu i li dic “no, no. No arribaré, assegura’m” al que em diu, doncs sentat al palet si no has d’arribar. Em giro, el miro i el tinc a l’altura del cul o per sota i penso .... podria assegurar-me collons, ara ho té perfecte !!! ... però bueno, va.
Faig el gest d’atançar la cintura al palet i .... òstia puta! L’escala fa un gir brusc i repentí d’uns 180 graus i sense poder fer rés m’escup de l’escala i em veig caient.
Durant els primers instants (minuts per mi i 1 segon per la resta) espero l’estrebada del shunt, però en veure aproximar-se el terra sóc conscient de que algo ha fallat i recordo cridar “agafeu-me!!!” fins que el dolor del cul i el calor de l’asfalt em demostren que tot ha fallat i he caigut des de dalt de tot.
Era al terra. Tothom em preguntava com estava ..... emprenyat !!!! estic emprenyat !!!! Deia, que m’heu fet? Com l’heu cagat així? Com podeu cometre una santissima cagada com aquesta?
A l’estona, el dolor va anar a més, la preocupació i els nervis... també.
Va venir el Quim i m’agafà pel cap. “Xavi, estàs bé? Sí Quim, estic bé ... però com l’han cagat així tio?” Estava indignat i assustat.
Al moment tothom preguntant si podia moure els peus, la policia, l’ambulancia, la cullera, el llit de buit, l’analgèsic, les constants, ... i cap a urgències.
Des d’allí fins avui, m’estalviaré els detalls perque n’hi han molts i alguns d’ells no els he superat encara. Però el resum seria, doble fractura de pelvis, de sacro, de L1, alguna coseta més que encara mo tinc clar, 3 hospitals, 3 trasllats en ambulància, 35 dies de llit, 1 operació quirurgica de columna, i el desig de lliurar-me d’una nova i complicada operació a canvi de més dies de llit i lenta recuperació.
Arribats a aquest punt, després de molt pensar-hi, Aixo Raid, Meri, Neus, Kenneth, Fran, Edu, Quim, amics, crec haver decidit duarnt aquest dies a "passar el braçalet" i deixar l’equip.
Pot semblar pecipitat, ja que encara no sé quines limitacions o en que canviarà la meva vida després del fatal succés (no vull dir accident, ja que penso que es podia haver evitat, i accident és allò que no es pot evitar), però ben segur que hi haurà qüestions que fisicament canviaran, i d’altres psicologicament. Aquesta m'està resultant difícil.
En qualsevol cas, mai podré agrair-vos tot el que m’heu ajudat i m’ajudeu encara ara a superar aquest “dificil raid” com el definieu vosaltres, però tinc la sensació d’haver gastat totes les forces per sortirme’n, em queda un llarg camí per davant i ara no puc afrontar cap raid ni aventura més.
Teniu però el meu compromís en intentar fer-vos d’assistència i en la gestió del club esportiu, i si el cos i el cap m’ho permeten, dur aquestes funcions, però no m’atreveixo a comprometre’m a això.
Aixó sí, el cant serà el de sempre ..... Això Raid !!!!
Gràcies amics raiders
by Xavi