Via ferrada Les Dames. Montserrat

+Fotos

De bon matí amunt que el despertador ha sonat. El Quim, el David i jo mateix anem a recollir al Kenneth i la Meri on havíem quedat, per tal d’anar a buscar a les Dames que ens esperen; tot i així, nosaltres ja portem la nostra per si a cas…som homes, que hem de fer!!!.

El matí és fresquet però tots creiem que amb un bon esmorzar tot es passa. Dit i fet. Al primer restaurant que veiem camí a la ferrada, entrepà i cafè amb llet; però quin entrepà!!, tot s’ha de dir, venia ben acompanyat d’unes patates fregides i una amanida i alguna que altra historieta de “Gent Jove” i de la seva preparació per la muntanya, que de tot s’ha d’aprendre.

Amb la panxa plena, cap a la ferrada. Ens posem el material i anem caminant fins a l'inici de la via. Comencem bé!!! Els primers esglaons no són aptes pels petits, es veu que només els grans tenen dret a fer-la. Mentres la mirem ja tenim al Quim al mig de la primera pujada, després el Kenneth, la Meri, jo, i el David el més baix de tots per darrera tancant el grup. Pugem una cadena, en pugem una altra i la cosa es complica per tant tirar de braços.

Ens trobem algun pas una mica complicat, tots ens queixem, tots menys un que no diré. Tot i així, els salvem el millor que podem i continuem amunt. Arribem a una cadena on la paret plantava una cara més eixerida, on es va escoltar un “Ayy…”. A la Meri li va fer un volt el cor, pensant de qui havien sortit aquelles paraules…la veritat és que no va ser per tant i tots vam somriure pel reportatge sense esforços aparents.

Ara ja només ens queda la última prova, la XEMENEIA, aquesta sí que va ser durilla, tota la via tirant de braços i ara encara més. Des de baix es veia molt recta aquesta sortida. Abans de tirar amunt una dedicatòria al llibre de la ferrada per part del Equipooo,i ara sí, fins al final. La va començar el Quim, amb una sèrie de dificultats que a tots ens va fer pensar quant ens podria costar de fer-la a nosaltres; però el paio com sempre es treu de sobre les complicacions i s’enfila amb la mateixa facilitat que un “Colibrí” es queda parat davant d’una flor.

Puja el Kenneth i ens dóna uns consells perquè tot sigui més fàcil. La Meri, amb la seva coneguda empenta i el seu queixar-se, que no li serveix de res per què sempre fa tot el que se li posi per davant. Comença a pujar i a mig de la pujada se li complica la cosa, pel cansament dels braços, però dos minuts penjada descansant i sense por fins al final. Al David no li suposa un gran esforç arribar al canvi de mosquetó, obrir-se de cames i arribar a dalt, ja hem dit que ell era el més baix de tots, pobret!!!. Jo, pujo millor del que em pensava.

S’ha acabat la via i les Dames sense aparèixer!!!, sort de nosaltres que som previsors.

De tornada cap al cotxe foto de Equipooo, i contemplació del paisatge que és la nostra recompensa.
El millor de fer aquestes activitats, ja no és el medi on les fas, o lo que arribes a fer, és amb qui ho fas. Gràcies a tots per què mai falta un somriure ni una mostra de companyerisme, sou els millors.

Fran.