Serà tot un repte: fer els carros de foc en 2 dies. Els de l’oficina dels carros ens pregunten si som corredors perquè és un “tute” important. Encara tenim més ganes d’aconseguir-ho! Quanta gent ho haurà fet en 2 dies?
Totes les fotos dels Carros de Foc de l'Això Raid (18, 19 agost)
Dimarts a la tarda sortim de Viella cap a Arties: el Fran, el Quim (que es prepara per la Skyrunner de la setmana vinent), el Kenneth i la Meri. Pugem per estar a les 19,00 al refugi de Restanca, on sopem i dormim. D’allà, l’endemà a les 5,00h començarem el trekking per fer la primera etapa: Restanca-Josep Maria Blanc.
Ens llevem a les 4,30 per preparar-nos: vaselina als peus, esmorzar una mica, frontals, etc. A les 5,11 sortim del refugi per agafar el camí amunt fins al primer refugi: Ventosa i Calvell. No se’ns fa gens difícil aquesta primera etapa, tot i ser de nit, portem bon ritme, sense parar. Ens fa més respecte la propera etapa, el tan temut Coll de Contraix... ens n’han parlat tant i... tan malament que no parem de preguntar-li al Quim, que va davant de guia, quan falta per Contraix. Finalment, arribem al Contraix, les tan temudes roques immenses que poc a poc anem superant... Potser és que encara estem frescos, però no les trobem tan grans ni tan difícils com ens han dit.. veníem amb tanta por que ho superem sense dificultats... bé, la Meri, amb algun petit entrebanc perquè no li agraden gens aquests passos entre roques que has de saltar. Finalment arribem a dalt i ens adonem de l’espectacularitat del paisatge i de que realment és un pas difícil! Primera prova superada!. Ara ve la baixada... també ens han avisat que es fa llarga, llac rera llac, sembla que no s’arribi mai. Anem fent però se’ns fa etern fins arribar al proper refugi: Estany Llong. Els Carros ens donen el primer cop físic: necessitem menjar alguna cosa sòlida. El cos comença a demanar energia. Ens prenem barretes i complements perquè encara ens queda molt per recórrer.... Continuem amunt, el Quim sempre davant marcant el ritme i la resta seguint...veient allà a lo lluny el coll de Dellui que haurem de passar... poques paraules entre nosaltres, cadascú pensant en les seves coses, en si podrem fer-ho... l’objectiu és arribar a Josep Maria Blanc abans de les 19,00h per sopar i garantir que podem dormir allà.. però sabem que el ritme que hem portat fins ara serà difícil mantenir-lo. Aquesta etapa, de Llong a Colomina és molt llarga, no s’acaba mai.. en alguns moments ens costa mantenir el ritme, no tant pel nivell físic sinó psicològicament... es veu el refugi allà a lo lluny però sembla que no s’acabi d’arribar mai. Finalment arribem al refugi enmig d’una boira espessa i un vent que sembla que ens haguem transportat en un altre dia i un altre lloc... fa uns minuts feia sol i es veia tot clar... ara fa fred i no es veu què tenim al davant. A Colomina, una peça de fruita costa 3 Euros. Ens diu el noi que és que ho puja ell i per això aquests preus... tenim gana i poques ganes de continuar amb aquest temps... però ens queda l’última etapa: 2 colls – el pas de l’Ós i la collada de Saburó. Al sortir de Colomina ens trobem 2 nois que han pescat truites.. tan amunt!!! La muntanya no deixa de sorprendre’ns... El pas de l’Ós ens resulta més fàcil del que en principi ens semblava.. són com escaletes i anem pujant. Saburó i la baixada al Josep Maria Blanc ja és una altra cosa. Es veu el refugi com en una illa, és espectacular... però la baixada és eterna. Ens costa moltíssim arribar, però ho aconseguim. Abans de les 19,00 estem al refugi!! Els peus bé, excepte el Fran que té llagues per tot arreu i tot i el mal, ahí está ese tío!!!!! Hem trigat menys de 13 hores el primer dia, recorrent 32,5 km i amb un fort desnivell!
Per calmar els peus, els posem al llac del costat del refugi.. qué bé...! Sopem i a intentar dormir... sense deixar de pensar (alguna i algun) com ens ho farem al dia següent per acabar... no podrem seguir el ritme del primer dia... però ho donarem tot! Això Raid!
Al dia següent, sortirem a les 7,15 del refugi, després d’esmorzar. Decidim agafar la pista forestal que planeja per ajudar-nos mentalment a començar la jornada amb forces... La natura i el paisatge ens donen regals impressionants: veiem isards saltant i "bambies" entre el paisatge alpí i moltes marmotes a les roques. Quan trobem el túnel que ens comenta el Quim que està enfonsat i que cal anar pel costat, ens sentim les cames... 100 metres de pujada són massa durs i no hem ni començat l’etapa com qui diu... Sort que la pista planeja i quan puja ho fa suaument. Arribem poc a poc a la zona més turística del Parc d’Aigüestortes, amb molts taxis que pugen a la gent cap amunt. Arribem a Mallafré i el següent refugi està molt a prop.... Amitges. Ho fem relativament ràpid.. El Fran continua aguantant tot i les seves llagues... com deu patir! Proper objectiu: Saboredo. Haurem de superar algun coll, però ja caminem amb la inèrcia de qui no pensa, qui només vol assolir la propera fita i continuar endavant per acabar. Arribem al refugi de Saboredo on ens rebem uns rucs a la porta del refugi i unes 10 persones per fora prenent la fresca i menjant alguna cosa. Allà recuperem forces: mengem el nostre entrepà de nocilla, foto (quasi ens l’oblidem!!) i cap a Colomers. Superem el coll del tuc gran de sendrosa on ens trobem uns bascos amb els que petem la xerradeta, comentant com pot ser que una persona arribés a fer tot el trajecte en menys de 10 hores!!! Uff.... quina màquina...
Continuem, es veu el refugi en la distància, però com ja és habitual, es triga moltíssim a arribar... quan finalment arribem, estem contents, orgullosos d’haver arribat fins aquí perquè només ens queda la última etapa i ja veiem el final: Restanca està a prop. En algun moment les fites ens confonen, n’hi ha per tot arreu que ha anat posant la gent i de vegades no són els millors camins, però aconseguim trobar el camí i allà anem els quatre, pas a pas, a ritme, seguint. Ens apropem a dos colls que superem, no sense esforç.. quan ens falta poc per arribar a Restanca i just després de comentar la sort que hem tingut amb el temps, comença a ploure de valent. Ens parem per posar-nos els xubasqueros i continuem, una mica més a poc a poc... Hi ha blocs de pedres que ara rellisquen si no poses el peu bé... cada pas costa més perquè el cansament ja es nota i només faltava la pluja! Baixem per un camí que resulta ser el camí per on vam passar el primer dia de nit, però aquesta vegada sembla extremadament difícil i complicat, no recordem tants blocs de pedres ni tants entrebancs... tot era més fàcil... Ara cada passa pesa més i cada gota de pluja, en alguns de nosaltres, es confon amb alguna llàgrima.. només puc pensar en arribar, en acabar... sembla que estigui aquí, però encara no hem finalitzat... Ara sí, a les 19,15 arribem a Restanca, ja ha parat de ploure. Estem contents. Ho hem aconseguit!!!! En total, 24 hores per fer els carros de foc!
Només falta tornar al cotxe i cap a Viella, ens mereixem un bon sopar i un bon llit! El camí de Restanca al parking d’Arties se’ns fa llarguíssim... no arribem mai... Al final, cap a les 21,00 estem al parking.
Els Carros de Foc han estat una experiència inoblidable, una superació més mental que física i una espurna de motivació per preparar la Skyrunner... qui sap??!!
